El llenguatge i les llengües

EL LLENGUATGE I LES LLENGÜES

Algo més que un mitjà de comunicació

Les senyals adquireixen sentit quan són utilitzades entre un emissor i un receptor. El llenguatge humà està consitutït per senyals i combinacions de senyals organitzades, i les emissions lingüístiques s'orienten cap a la comunicació. Però també hi ha altres sistemes que serveixen per la comunicació siguin animals o humans. El llenguatge és molt complex.

Elements per una definició del llenguatge

Tot ésser humà és comunica d'una forma o altra. I tota la humanitat té com a facultat innata el llenguatge, és a dir, un mitjà d'expressió i de comunicació que li es propi i es diferent del que posseeixen els primats més desenvolupats. Només els humans gaudim d'un llenguatge elaborat i complex, aquest llenguatge es diferent a tots els altres que no són éssers humans tant quantitativament i també qualitativament, ja que el llenguatge humà s'organitza en varis nivells, com per exemple, el discurs, l'oració, el singtama, el morfema, el fonema, a més que també comporta la creativitat en si del llenguatge.

El llenguatge i l'organització de l'entorn

Amb una llengua organitzem el nostre entorn, el món en que vivim, i sotmetem les nostres percepcions a diversos grans d'abstraccions però il·limitada varietat de percepcions es veu reduïda a un nombre limitat de tipus d'objectes i de fenòmens. I aquesta reducció, és la que permet la comprensió entre éssers humans, perquè si les irrepetibles impressions rebessin irrepetibles expressions lingüístiques la comunicació seria impossible.

La comunicació és possible gràcies a l'organització i la reducció " del món" que fem per mitjà del llenguatge. Amb el llenguatge reduïm i ordenem les percepcions de l'entorn.

El llenguatge i el pensament

Sense la base d'una constitució cerebral mínimament adequada no es possible el llenguatge. En dos factors més importants per una interpretació del llenguatge humà són el llenguatge i les condicions cerebrals.

El llenguatge és un element bàsic en la constitució del pensament, i molt particularment, permet el discurs abstracte a diferents nivells

El llenguatge i la memòria

El llenguatge és un suport bàsic de la memòria. La llengua utilitza un paper singular en la formació de l'identitat personal. El llenguatge és indispensable com a suport de la memòria, tant individual com col·lectiva.

El mitjà més extens

El llenguatge humà és el mitja de comunicació per excel·lència, tota expressió humana pot trobar la seva traducció en el llenguatge

La definició general del llenguatge

És el mitjà de comunicació més extens que posseïm. És el factor bàsic que ens constitueix com éssers humans perquè fa possible el discurs abstracte i la parla desplaçada.

Amb el llenguatge ordenem les experiències tant les del entorn com les pròpies nostres.

El llenguatge és un element clau del pensament i el suport de la memòria i el llenguatge permet l'expressió lliure i interior i és la causa del diàleg que mantenim amb nosaltres mateixos.

El llenguatge és el mitjà de comunicació més important entre els éssers  humans, perquè és el més complet. El llenguatge pot ser oral o escrit.

DIFERÈNCIES CONTEXTUALS

DIFERÈNCIES TEXTUALS

Canal oral	Canal escrit
Adequació
Tendència a marcar la procedència dialectal (geogràfica, social i generacional) de l'emissor. Ús més freqüent de les varietats dialectals.	Tendència a neutralitzar les marques de procedència de l'emissor. Ús més freqüent de l'estàndard.
Associat a temes generals, grau de formalitat baix i propòsits subjectius (usos privats).	Associat a temes específics, grau de formalitat alt i propòsits objectius (usos públics).
Coherència
Selecció menys rigorosa de la formació presència de digressions, canvis de tema, repeticions, dades irrellevants, etc.	Selecció molt precisa de la informació: el text conté exactament la informació rellevant.
Més redundant.	Menys redundant.
Estructura del text oberta: hi ha interacció, l'autor pot modificar-la durant l'emissió.	Estructura tancada: respon a un esquema planificat prèviament per l'autor.
Estructures poc estereotipades: l'emissor té més llibertat per elaborar-les tal com vulgui.	Estructures estereotipades: amb convencions socials, fórmules i frases fetes,etc.
Cohesió
Menys gramatical: utilitza sobretot pauses i entonacions i també alguns elements gramaticals (pronoms, conjuncions,etc.)	Més gramatical: signes de puntuació, pronominalitzacions, sinònims, enllaços (conjuncions, relatius, etc.)
Utilitza molt els elements paralingüístics: canvis de ritme i de velocitat, variació de tonts, etc.	Utilitza pocs elements paralingüístics: tipografies diverses (cursiva, negreta,etc.) i altres codis gràfics (claudators, asterics, etc.)
Utilitza força codis no-verbals: moviments oculars i corporals, gestos, etc.	Utilitza pocs codis no verbals: distribució espaial del text, altres signes visuals (esquemes), etc.
Freqüència alta de referències exofòriques (referides al context, a la situació, etc.): tu, jo, aquí, ara, etc.	Freqüència alta de referències endofòriques (referides al matex text): ell, aquell, meu, alguns,etc.
Gramàtica: fonologia i grafia
Incorpora les formes pròpies dels usos espontanis i ràpids: contraccions,elisions, coicins fonètics...	Gairebé no incorpora aquestes formes.
Gramàtica: morfologia
Prefereix solucions poc formals: relatius simples (que), perfet perifràstic (vaig anar), combinacions de pronoms (n'hi), etc.	També usa solucions formals: relatiu composta (el qual), perfet simple (anà), combinacions de pronoms (li'n), etc.
Gramàtica: sintaxi
Tendència a usar estructures sintàctiques simples: oracions simples i breus (més coordinades i juxtaposades).	Ús freqüent d'estructures més complexes i desenvolupades: oracions més llargues, amb més subordinades relatives, aposicions, amb tot tipus de conjuncions, etc.
Freqüència alta d'anacoluts i frases inacabades.	Absència gairebé absoluta d'aquest tipus d'estructures.
L'ordre dels elements de l'oració és força variable.	Ordre més estable (sub/verb/complements).
El·lipsis freqüents	El·lipsis menys freqüents
Gramàtica: lèxic
Prefereix lèxic no marcat formalment: de pressa, coses, etc.	Tendència a usar lèxic marcat fonamentalment: ràpidament, elements.
Freqüència baixa de mots amb significats específics.	Freqüència molt alta.
Accepta la repetició lèxica.	Tendència estilística a eliminar la repetició lèxica amb sinònims.
Ús de tics lingüístics o mots paràsit: interjeccions o expressions que s'uses reiteradament (amb valor semàntic: tú!, si?, xaval!; sense valor semàntic: eh...,mmm).	Absència d'aquests elements.
Ús de mots crossa: mots o expressions usats repetidament, que van falcant el text (vull dir, llavors, aleshores, doncs,etc.)	Tendència a eliminar-los
Ús freqüent d'onomatopeies, frases fetes, refranys, etc.	Ús molt escàs.

Aquí us adjunto un vídeo  sobre: La Unitat de Recerca en Lingüística que estudia el llenguatge natural i la capacitat de comunciació de l'ésser humà des d'una perspectiva teòrica i aplicada, i alhora computacional.

El llenguatge és allò que més hem d'apreciar els éssers humans, ja que gràcies a ell, podem gaudir d'aptituds que sinó existís el llenguatge no ho podriem fer.